¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

La Configuració de la Democràcia a Espanya
Ysàs i Solanes, Pere

Eumo : Vic, 2009
ISBN 9788497663120

Aquest llibre s'ocupa d'un procés essencial de la història contemporània espanyola, i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, des de diverses perspectives disciplinàries, analitzen el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la Democràcia a Espanya. A l'obra s'estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d'aquests comicis. S'hi analitzen els condicionants del procés d'elaboració i la Constitució de 1978, les similituds amb la de 1931, i l'ambigüitat en la redacció del model d'organització territorial de l'Estat. S'hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la Democràcia, i les patronals, ben allunyades d'aquesta actitud. S'hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l'absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper -ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l'Església Catòlica i les Forces Armades.

L'Antifranquisme i la crisi de la dictadura
Ysàs i Solanes, Pere

En: La transició democràtica als Països Catalans. València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 31-48
ISBN 8437062934

En la historiografia sobre la transició es troba ben assentada una línia interpretativa que considera que va ser un procés complex, iniciat precisament amb la crisi de la dictadura. Un procés ple d'incerteses i amb tres opcions inicials que comptaven amb suports polítics i socials remarcables: l'opció continuista, és a dir, la defensada per aquells que pretenien el manteniment gairebé intacte de l'ordenament franquista; l'opció reformista, amb versions diverses i variables amb el pas del temps i l'evolució del procés, sostinguda per aquells que consideraven necessàries reformes d'aquest ordenament però no la seva substitució; i l'opció rupturista, propugnada per l'oposició antifranquista, que pretenia la destrucció de la legalitat franquista, la formació d'un Govern provisional i l'obertura d'un procés constituent. Les fortaleses i febleses d'aquestes opcions acabarien condicionant els acords mínims que farien possible la convocatòria d'eleccions a Corts i, en funció dels resultats, l'elaboració posterior d'una constitució democràtica i la derogació de la legalitat franquista. La crisi de la dictadura constitueix, doncs, la primera qüestió que cal analitzar acuradament per a estudiar el procés de transició. I, en els orígens i la materialització de la crisi del règim franquista, cal dedicar una especial atenció a l'antifranquisme.

Disidencia y subversión : la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : Crítica, 2004
ISBN 8484325563

"Franco murió en la cama" o "el régimen no estaba entonces seriamente amenazado" són expressions habituals. El cert és que, per contra, la dictadura estava minada per l'oposició que, des dels anys seixanta, protagonitzaven obrers i estudiants, i per les actituds crítiques d'intel·lectuals i d'amplis sectors de l'església. La importància d'aquesta oposició fou silenciada pel règim i ha estat ignorada pels que després s'atribueixen el protagonisme de la transició. El que aquest llibre ens ofereix, a partir d'una documentació interna fins ara desconeguda, és la visió que el mateix règim tenia del problema i els seus esforços per fer-hi front. Hom coneix gràcies a aquest document les llistes negres d'escriptors, actors o eclesiàstics; les temptatives per neutralitzar la creixent Conflictivitat social i el dissentiment polític, les tensions internes de la dictadura; les propostes per subornar dissidents i molts altres aspectes, massa ignorats, que aporten noves llums a la història del franquisme i permeten entendre millor el seu esgotament final.

Prácticas políticas y movimiento feminista en el País Valenciano (1976 - 1982)
Verdugo Martí, Vicenta

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011. p. 333-358
ISBN 9788437078922

El capítol aborda el moment de major protagonisme del Moviment feminista al País Valencià, assolit a la dècada dels setanta i més notablement durant la transició atès que el desballestament de la dictadura i el context polític i social transicional representaren una oportunitat per a la reivindicació dels drets de les dones. En aquest sentit, el Moviment feminista va intervenir, conjuntament amb d'altres moviments socials, aportant les seues pròpies reivindicacions i denunciant la subordinació femenina, i va portar així a l'esfera pública qüestions que fins aleshores havien estat relegades a l'àmbit privat. L'autora, a través d'un estudi d'un àmbit geogràfic acotat, tracta des de les primeres plataformes feministes valencianes fins a l'Assemblea de Dones, passant per la Coordinadora de Grups de Dones del País Valencià. Així mateix, analitza els espais del Moviment feminista valencià i les principals campanyes per concloure que sense l'aportació d'aquest moviment social segurament la Democràcia espanyola hauria tingut un caire més conservador.

Historia de la UGT : la reconstrucción del sindicalismo en democracia, 1976 - 1994
Vega, Rubén

Madrid : Siglo XXI, 2011 (Volumen VI de la història de la UGT)
ISBN 9788432313844

La UGT recobrà en la Transició el paper de central majoritària que havia desenvolupat en el passat. Per tal de reconquerir aquesta centralitat hagué d'afirmar-se davant de noves opcions sorgides en el moviment obrer antifranquista, especialment CC.OO. Les seves sòlides arrels històriques, els seus vincles internacionals, l'estreta relació amb el PSOE i la defensa d'una proposta sindical moderada li permeteren obrir-se pas amb èxit des de la seva dèbil situació de partida. L'accés del PSOE al govern generà, paradoxalment, una nova situació de conflicte, fins al punt de desembocar en el trencament del model històric de relacions entre partit i sindicat propi de la Socialdemocràcia. El traumàtic camí d'afirmació de l'autonomia sindical trobarà la seva fita fonamental en la vaga general del 14 de desembre de 1988. Acabat aquest recorregut, la UGT ha mantingut la seva condició de central majoritària i la seva definició socialista. Caracteritzar els canvis que això ha exigit i les bases en què tot plegat s'assenta constitueix un dels propòsits d'aquest volum#.

¿Conflicto o cohesión social? : Apuntes sobre historia y memoria de la Revolución de los Claveles (1974 - 1975)
Varela, Raquel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 63-76)

Aquest assaig cerca una reflexió a l'entorn de la memòria de la Revolució dels Clavells. Més que un article que estudia exhaustivament totes les dimensions d'aquesta qüestió, es tracta d'una reflexió sobre tres elements essencials, però que no esgoten la temàtica. En primer lloc, el paper de les teories de la transitologia formulades per la ciència política sobre la història de la revolució i el règim democràtic, puix que fer una història teleològica invita a construir una narrativa de la revolució anacrònica que parteix de la Democràcia liberal com a suposat valor clau d'avui dia, tot transportant el mateix raciocini per a la disputa social que es va produir a Portugal durant el bienni 1974-1975. En segon lloc, es repensa el paper de les revolucions anticolonialistes africanes, no únicament com a factor que va precipitar la caiguda del règim de Salazar, sinó com a part intrínseca d'aquest procés. Finalment, es conclou acollint un retorn metodològic a la història social perquè la història de la revolució resisteixi millor les pressions polítiques de l'actualitat.

La Restitución de bienes incautados a organizaciones sindicales y partidos políticos durante el franquismo : un análisis jurídico
Vallés Muría, Daniel

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 51-80)

En aquest article s'examina una determinada manera de reparació dels danys derivats de la Guerra Civil Espanyola: la restitució de béns incautats per part del règim franquista als Sindicats i partits polítics il·legalitzats. L'Assemblea de les Nacions Unides entén que una de les formes de reparació de les víctimes de violacions de drets humans és el dret a obtenir la restitució de drets i béns. Evidentment, com es mostra a l'article, de l'anàlisi de la normativa hom pot concloure que l'abast d'aquesta restitució és un tema estrictament polític.

Fuera de las catacumbas : la política del PCE y el movimiento obrero
Treglia, Emanuele

Madrid : Eneida, 2012.
ISBN 9788415458036

L'obra present analitza la història del PCE des de la fi de la Guerra Civil fins la seua legalització, el "Dissabte Sant roig" de 1977. L'estudi cobreix, per tant, els decisius anys de la dictadura i arriba fins als primers de la transició. L'activitat de les forces d'oposició, i en particular del PCE, el "partit de l'antifranquisme" per antonomàsia, anà erosionant les bases socials, econòmiques i polítiques del Règim, i a partir dels anys cinquanta obrí nous espais de llibertat que contribuïren de manera decisiva a l'evolució de les actituds de la població espanyola fins a fer-les incompatibles amb l'estat autoritari. El PCE i CCOO, aquestes des de la seua constitució en la dècada dels seixanta, representaren les dues vessants fonamentals -la política i la sindical- de la lluita contra la dictadura, autèntics subjectes de la ruptura, una lluita que va permetre al Partit Comunista sortir de les catacumbes i configurar-se com un actor clau de la transició a la democràcia a Espanya.

La Aportación de los nuevos movimientos sociales a la democracia en España
Toboso, Pilar

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936-2013. Zaragoza : Marcial Pons : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015, p. 111-140
ISBN 9788415963769

L'objectiu del capítol és analitzar la contribució que els moviments socials que es desenvoluparen a Espanya durant el tardofranquisme i la Transició, als quals convencionalment hom presenta com a "nous", van fer al disseny democràtic, així com els mecanismes mitjançant els quals interactuaren amb les cultures polítiques d'esquerra. Els nous moviments socials, hereus de la fragmentació cultural dels anys seixanta, van plantejar unes reivindicacions d'acord amb la realitat social que es vivia al país, a conseqüència del desenvolupament econòmic. Unes reivindicacions que inicialment no contemplaven ni els partits ni els Sindicats tradicionals, centrats en la transformació del sistema polític, però que finalment es van veure obligats a incorporar per la pressió que s'exercia des del carrer. En aquest sentit, el capítol analitza, per una banda, l'orientació ideològica, en en el cas de tenir-la, dels denominats nous moviments socials i, per l'altra, procura explicar la pressió que realitzaren perquè el model democràtic finalment dissenyat es recolzés damunt d'uns paràmetres socioculturals diferents als inicialment previstos i que van transformar el sistema de normes i relacions socials dominants.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas
Soto Carmona, Álvaro

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 109-134)

L'article "De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas" d'Álvaro Soto Carmona estudia el pas de la dictadura a la Democràcia que s'experimentà a Espanya durant la dècada de 1970 a partir del sistema parlamentari. Així, admetent que les Corts són òrgans col·lectius amb funcions legislatives però sense implicar necessàriament l'existència d'una realitat democràtica, l'article analitza la participació, les lleis i el procés polític a partir de l'observació de tres fenòmens, a saber: 1) La universalització de la participació. 2) L'acceptació de les demandes ciutadanes. 3) La divisió de poders efectiva que convertí el poder legislatiu en dipositari de la sobirania nacional i desplaçà el monopoli executiu del franquisme. El document se centra en el període de transformació esdevingut entre 1976 i 1979, malgrat que de manera marginal es fan també al·lusions al funcionament franquista previ i al transcurs de la I Legislatura (1979-1982).

Unidad y diversidad en la oposición comunista al franquismo
Solé Tura, Jordi

En: España bajo el franquismo. Barcelona : Crítica, 1986
ISBN 848432057X

Segons l'autor, parlar d'"unitat" i "diversitat" en l'oposició comunista al franquisme vol dir fugir d'algunes interpretacions simplificadores que veuen la trajectòria del PCE-PSUC (el conjunt dels comunistes de l'Estat) sota el franquisme com un tot homogeni en l'espai i en el temps. La trajectòria és llegida més aviat com una combinació de moments d'uniformitat i de diversitat, podent-se distingir clarament diverses fases en l'elaboració de la política comunista, amb una aplicació d'aquesta política que no va ser uniforme i amb una implantació del propi partit comunista en tot moment caracteritzada per la diversitat i la desigualtat. La implantació organitzativa dels comunistes es va centrar a Catalunya, Madrid, Andalusia, Astúries i el País Valencià. A la resta d'Espanya hi va haver nuclis dispersos, que en alguns moments van adquirir importància però que no van arribar a estabilitzar-se com a tals. I va haver àmplies zones de l'Estat en què el comunisme amb prou feines va penetrar. L'autor considera important reflexionar sobre aquesta qüestió perquè, en realitat, sota el franquisme es va forjar la identitat política i orgànica del comunisme espanyol i perquè els avatars del PCE-PSUC permeten entendre la debilitat i la força de l'oposició al franquisme. Solé Tura opina indubtablement que el PCE-PSUC va constituir el nucli essencial -i en alguns moments, únic- d'aquesta oposició i que, per aquesta mateixa raó, la seva força i la seva debilitat expressen i resumeixen la força i la debilitat del conjunt de l'oposició antifranquista. L'autor segueix les línies generals d'aquesta unitat i d'aquesta diversitat dels comunistes sota el franquisme.

One Hundred Years of Socialism : The West European Left in the Twentieth Century
Sassoon, Donald

London ; New York : Tauris, 2014
ISBN 9781780767611

En aquesta obra, Sassoon traça el recorregut dels partits d'esquerra a Europa Occidental a través de 14 països, des de la fundació de la II Internacional el 1889 fins a la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Cal especificar, però, que el seu objecte preferent són els partits socialdemòcrates, tot i que també presta atenció als partits comunistes més forts, com ara el francès i l'italià. L'obra està dividida en tres blocs i vint-i-quatre capítols. Al primer, format per quatre capítols, s'hi analitza el socialisme previ a 1914, el del període comprès entre 1914-1940 i els casos concrets que van des de l'SPD i el Labour fins als austro-marxistes i els comunistes italians. El darrer capítol d'aquest bloc se centra en el context de la Segona Guerra Mundial, la resistència i la postguerra. Un segon bloc, d'onze capítols, aborda la consolidació. El primer capítol tracta els socialistes després de 1945. Un segon, en canvi, analitza la construcció d'un "capitalisme social" entre 1945 i 1950. El tercer se centra en les polítiques exteriors. El tres capítols següents analitzen l'esquerra en el context de l'època daurada del capitalisme, entre la neutralitat i l'atlantisme i els fonaments d'allò que l'autor anomena un "nou revisionisme". Els dos següents se centren en la conjuntura dels seixanta, marcat pel "retorn de l'esquerra" i l'establiment d'un consens en matèria internacional. Els tres capítols finals abasten la nova conjuntura oberta des del 1973 fins la caiguda del mur de Berlín. S'hi analitza la crisi de l'esquerra; la Socialdemocràcia en Àustria, Suècia, els Països Baixos i Bèlgica; l'SPD i el Labour en el govern; l'experiència del PSF; la crisi del comunisme italià i la fi dels règims dictatorials a Portugal, Grècia i Espanya. Finalment, els tres darrers capítols analitzen la relació amb el moviment obrer, de dones i ecologistes, i, tot seguit la nova conjuntura dels vuitanta, en un context d'hegemonia neoliberal i de crisi generalitzada d'una esquerra que aprofundeix en el seu "revisionisme" i les perspectives de la qual apareixen incertes.

El Final de la dictadura : la conquista de la democracia en España : noviembre de 1975 - Junio de 1977
Sartorius, Nicolás

Madrid : Temas de Hoy, 2007
ISBN 9788484606345

Aquest llibre abasta el període que transcorre entre novembre de 1975 -mes en què té lloc el "fet biològic", la mort del dictador i la consegüent ofensiva de l'oposició- i juny de 1977, any de les primeres eleccions, que acabaran sent constituents. Divuit mesos cabdals en el procés de transició a la Democràcia i que tenen en la caiguda del govern Arias Navarro al juliol del 76, quan es féu evident la impossibilitat del continuisme franquista, una altra de les grans fites. En aquest procés de fer inviable el "franquisme sense Franco" i de conquerir la llibertat, desenvoluparen un paper essencial els diferents col·lectius socials, principalment treballadors i estudiants. La mobilització des de les fàbriques, facultats, barris, al camp, col·legis professionals o associacions de dones, va anar generant un ressò en els mitjans de comunicació i contribuí a l'aparició d'esquerdes i divisions en els suports del règim (notablement, l'Església, l'exèrcit, la judicatura o el gran capital). Les protestes al carrer reberen la Repressió com a resposta, produint-se nombrosos ferits i, fins i tot, víctimes mortals. Al final, davant l'equilibri de forces o de debilitats, s'imposà la negociació i el consens. Aquest procés és l'objecte de la present obra que, a més a més, dedica un espai al rol que van jugar alguns països com ara els EUA, França, Alemanya o el Regne Unit.

PSOE, PCE, UGT y CCOO durante la transición en Galicia (1975 - 1981)
Santidrián Arias, Víctor Manuel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 25 (2015) p. 63-80)

Quan el 20 de novembre de 1975 morí Franco, les forces de l'oposició antifranquista d'àmbit estatal mostraven un desenvolupament molt diferent entre elles. La implantació i institucionalització d'aquestes organitzacions polítiques i sindicals es produí en el marc d'una estructura d'oportunitats polítiques en transformació. L'existència de cultures polítiques diferents al si de les forces "estatals" (generació de la guerra i nova militància nascuda als seixanta; militància de l'Exili enfront de la militància de l'interior, etc.) i, sobretot, la competència amb organitzacions nacionalistes serveixen per a explicar el panorama polític i sindical nascut amb l'aprovació de l'Estat d'Autonomia i les primeres eleccions gallegues de 1981.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

Atado y mal atado : el suicidio institucional del franquismo y el surgimiento de la democracia
Sánchez-Cuenca Rodríguez, Ignacio

Madrid : Alianza, 2014
ISBN 9788490971109

Franco va voler que el règim quedés "lligat i ben lligat" després de la seua mort. Però uns anys després de la seua desaparició, el propi règim va desfer el nus sense massa dificultats. La transició a la Democràcia, segons l'autor, es produí mitjançant l'aprovació en les Corts, el 18 de novembre de 1976, de la vuitena Llei fonamental del franquisme, la Ley para la Reforma Política. Els procuradors de les Corts franquistes van votar a favor d'una llei que acabava amb el règim i donava pas a unes eleccions democràtiques i un període constituent. A l'època, fou comú referir-s'hi com "l'harakiri" o el "suïcidi" del franquisme. Per què els procuradors acceptaren aquest "suïcidi"? Aquesta pregunta no ha rebut una resposta satisfactòria fins el moment. En aquest llibre es reconstrueix la situació política de l'any 1976, analitzant la correlació de forces entre oposició - els protagonistes d'allò que l'autor anomena la "demanda del canvi"- i règim, així com les reformes portades a terme primer pel govern d'Arias Navarro i, després, d'Adolfo Suárez, i es proposa una explicació del comportament paradoxal dels procuradors.